A la Desena edició del Concurs de confinament del Fotoclub Poblenou, una magnífica iniciativa de l’associació per seguir incentivant la fotografia durant la fase més estricta de confinament, el tema plantejat era lliure tot i que les fotografies havien d’haver estat fetes durant el període en que va durar l’estat d’alarma i fetes a casa o des de casa (finestra, balcó, terrat, etc.).

Per a la categoria de blanc i negre vaig optar per presentar la fotografia de les mans d’una de les veïnes del meu edifici aplaudint durant l’homenatge al personal sanitari que cada dia es feia a les 20h des dels balcons i finestres dels edificis. La veïna en qüestió és una senyora d’edat molt avançada, al voltant dels 90 anys, tal com s’aprecia a les arrugues de les mans i, per tant, una persona especialment vulnerable davant el coronavirus. Vaig fer la fotografia treient la càmera des de la meva finestra cap al pis inferior, deixant al lateral esquerra de la imatge part de l’edifici desenfocat en primer pla, el qual fa aquest efecte de difuminat blanc d’esquerra a dreta que em semblava interessant.

Per a mi és una imatge que connota moltes coses i sentiments a la vegada, alguns d’ells fins i tot contradictoris entre ells: tendresa, por, esperança, fragilitat, agraïment, etc. i em va semblar molt representativa del que suposava el confinament i la lluita contra la pandèmia.

 

A la categoria de color vaig presentar una imatge del que va significar en bona mesura per a mi un confinament total en una gran ciutat, amb nens i en un pis sense terrassa. Corrent el risc de generalitzar i sense voler entrar en comparatives polèmiques, el confinament va ser especialment dur per als adults que vam haver de seguir treballant, realitzant les tasques de la llar i ocupant-nos dels fills. Almenys en el nostre cas, els nens ho van passar relativament bé (o almenys bastant millor que nosaltres) ja que passaven més temps amb els seus pares, jugant, veient dibuixos animats o fent una infinitat d’activitats: manualitats, cuina, etc . Encara que, òbviament ells també trobaven a faltar a la seva manera poder córrer a l’aire lliure, als seus amics i avis, estar en contacte amb la natura, etc.

Per a l’escena vaig utilitzar el vidre translúcid d’una porta, més concretament la del safareig de casa meva, el qual té part d’una il·luminació natural dèbil i part d’il·luminació artificial. Això, juntament amb el color blavós del vidre, fa que es combinin a la vegada tons freds i càlids. El translúcid del vidre a més fa que es difuminin les siluetes que hi ha al darrere, i a més distància més imperceptibles es tornen.

Li vaig demanar a la meva filla de dos anys que posés com a model darrere del vidre mentre jo prenia la fotografia demanant-li que fes una ganyota com si d’un monstre de tractés, a la qua cosa es va prestar encantada, per cert. Vaig prendre diverses fotografies però el curiós és que la que més em va agradar va ser la primera d’elles, en la qual la nena feia un gest entre d’ofegament, desesperació, angoixa, avorriment, etc. que, encara que certament inquietant, em semblava que definia perfectament aquelles sensacions que de vegades estàvem vivint durant aquell període. A més el difuminat del vidre translúcid i la combinació de llums li donava un toc fantasmagòric ideal per acabar de transmetre les sensacions que jo volia.