Ira i foc

Els aldarulls a Barcelona per l’empresonament de Pablo Hasél

 

 

Les nits del 19 i el 20 de Febrer vaig sortir, juntament amb un company del Fotoclub Poblenou, a documentar a la ciutat de Barcelona els disturbis posteriors a les protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasél.

El fotoperiodisme és un gènere fotogràfic que cap dels dos autors dominem prou. No obstant això, volem compartir el resultat d’aquell repte: tant les imatges obtingudes com les nostres pròpies reflexions.

D’entrada dubtes, molts dubtes.

Per a un fotògraf sense gaire reflexos ni cintura com és el meu cas, poc amant de la improvisació, acostumat a treballar amb trípode, a transportar una motxilla plena de focals i de filtres, acostumat a aconseguir unes prèviament molt planificades fotografies i sense gaires sorpreses afegides: el fet de cobrir una manifestació amb aldarulls violents, corredisses i càrregues policials suposava molt més que un simple repte fotogràfic.

Tot i això, el tema m’interessava, m’atreia… i la motivació sempre és un punt important a favor.

Quina o quines focals agafar?, la més lluminosa o la més tot terreny?, n’agafo més d’una o no tindré possibilitats de canviar-les? potser un tele?…

Finalment vaig optar per l’opció més versàtil: un 24-105mm f/4 i, amb les presses, vaig cometre l’error de deixar-me a casa el 50mm fixe f/1.4, és a dir, el meu objectiu més lluminós.

Aquella seria la quarta nit de protestes, als telediaris ja s’havien vist imatges d’una noia molt jove a la que una bala de foam li havia fet perdre un ull, i la por pels aldarulls afegia encara més dubtes:

Em faré mal? m’estomacaran?, em trauran un ull? …i si em confonen amb un violent i acabo detingut?

Així que vaig decidir prendre precaucions i equipar-me amb una armilla fluorescent, un casc i unes ulleres de seguretat.

Finalment, després de tants dubtes i arribat el moment em va venir al cap aquella frase de John Wayne que diu: “Ser valent és, estar cagat de por i, malgrat això, pujar al cavall”.

Així que tot seguit vaig obrir la porta de casa i vaig dir a la dona i als nens que no m’esperessin per sopar.

Algunes conclusions tècniques i reflexions personals:

Inicialment em va costar molt agafar el ritme: cap a on anar? Què fotografiar i des d’on? I amb quins paràmetres? Però de mica en mica vaig anar agafant confiança:

 

• La major part de les imatges les vaig fer a f/4 (obertura màxima del meu objectiu), ISO 1600 i a velocitats entre 1/60 i 1/180. Algunes imatges em van quedar massa fosques, la qual cosa vaig poder corregir en part augmentant posteriorment l’exposició del RAW.
• A 1/60 algunes imatges em van quedar trepidades, fet que hagués pogut evitar amb més velocitat i un objectiu més lluminós o forçant més la ISO i assumint una mica més de soroll. Per contra, vaig obtenir alguna imatge en moviment interessant gràcies, precisament, a la trepidació.
• En ocasions també em va faltar zoom, cosa que em va obligar a reenquadrar massa algunes de les imatges amb la consegüent pèrdua de qualitat de la imatge.
• No és fàcil anar canviant d’objectius enmig de l’acció. Per tant, és millor triar-ne un i exprimir al màxim les seves possibilitats. Els tot terreny donen més versatilitat, tot i així, la segona nit també vaig utilitzar i em vaig sentir còmode amb un 17-40mm f/4 aprop dels fets i amb un 100mm f/2.8. També hi havia moments en els que un teleobjectiu m’hagués anat molt bé (posats a demanar un 70-200mm f/2.8).
• Un tema important: el fet d’anar senyalitzat amb armilla i casc aporta força tranquil•litat i comoditat per treballar, no vaig patir en cap moment per la meva integritat física i, com a mínim les dues nits que jo vaig ser-hi, em va fer la sensació que en general es respecta bastant l’activitat dels fotògrafs, tant per part de la policia com per part dels manifestants, inclús dels més radicals. Tot i això, cal estar sempre alerta i vigilar amb el llançament d’objectes, els projectils i les càrregues policials, els vehicles a gran velocitat en carrers suposadament tallats al trànsit, etc.
• Sense menys tenir la gravetat de varis dels incidents d’aquells dies, i com he comentat abans: la por acostuma a ser quelcom irreal i sovint exagerat, el qual unes imatges extretes de context poden contribuir a potenciar i amplificar encara més. Alguns exemples: un petit foc pot semblar l’infern si s’utilitza un gran angular de molt a prop. També si es fa amb un teleobjectiu de més lluny i amb subjectes en primer pla.