“Mirar més i fotografiar menys ajuda a millorar.”
Fa unes setmanes vaig tenir el privilegi de poder entrevistar per a la revista Donec Perficiam a l’reconegut fotògraf Tino Soriano, un dels meus grans referents i també el referent de molts altres fotògrafs, aficionats i professionals.
La seva llista de publicacions i premis és extensa, així que destacarem entre molts d’altres els seus reportatges fotogràfics a revistes com National Geographic o Viajar, i el Premi Nacional de Comunicació de la Generalitat de Catalunya o el prestigiós premi World Press Photo. Parlaré amb ell dels seus llibres, de la seva tècnica i també de les seves opinions de dins i de fora de l’món de la fotografia.
Li agraeixo a en Tino la seva habitual predisposició i amabilitat. Aquí us deixo la transcripció de l’entrevista, acompanyada d’algunes de les seves imatges:
© Tino Soriano
Has rebut molts premis, quin d’ells t’ha fet més il·lusió?
Possiblement el World Press Photo, però n’he rebut de molt prestigiosos, com el Premi de la Sociedad Geográfica Española per la meva trajectòria… inclús em van donar un a l’Aliança del Poble Nou “L’Oreneta d’Argent” per un treball de vídeo. Tots animen.
L’estiu passat et vaig trobar a primera hora del matí passejant tranquil•lament per la vora de l’estany de Banyoles. No feies fotos, només passejaves. Fem massa fotos?
I tant! Mirar més i fotografiar menys ajuda a millorar.
Darrerament has publicat bastants llibres de format i temàtiques diferents, però en tots ells hi trobem un recull de la feina feta al llarg de molts anys. Podríem dir que estàs fent un resum de la teva llarga trajectòria professional i mostrant-ne les conclusions?
Exactament. He arribat a una edat que s’apropa perillosament a un desenllaç imprevist. Ara penso més en compartir el que he aprés, que no en projectes nous. Ja porto quaranta anys de professió. Això sí, tinc tres o quatre projectes a mitges.
Aquest any has publicat “CurArte”, un llibre que és tot un homenatge al personal sanitari i al món de la medicina. De cop i volta ens hem adonat que hem deixat que el sector s’anés degradant?
Per descomptat, hem passat d’un sistema que era modèlic, fins i tot des d’un punt de vista mundial, a les runes que han deixat els sous precaris i el negoci de la medicina privada, que, no ens oblidem, afavoreix a uns pocs inversors. Han aconseguit esfondrar-lo, el negoci ara està en les mútues.
© Tino Soriano, CurArte
© Tino Soriano, CurArte
Com afrontes una situació complicada, com per exemple un càncer infantil, per tal de no violentar als protagonistes amb la càmera?
Parlo molt amb la família, comparteixo temps i experiències i faig poques fotos.
Recentment t’has mostrat molt crític amb la cobertura gràfica que s’ha fet de la pandèmia. Creus que hi ha hagut una certa censura? En el teu cas, t’has sentit exclòs o has trobat alguns obstacles al respecte?
Només vaig tenir un encàrrec per acabar el llibre CurArte i no em van deixar fotografiar els malalts, inclús amb mascareta. Em van dir que només d’esquenes. Després, amb paraules i sense imatges, volien convèncer a la gent. Ha estat una gestió de comunicació tan dolenta com la que acostumen a fer els polítics quan volen defensar els seus arguments.
© Tino Soriano, CurArte
Quin poder tenen les imatges realment? Poden ajudar a posar fi a algunes de les injustícies del Món?
Si no hi ha testimonis, els crims de tota mena resten immunes. La fotografia és una prova i si està manipulada digitalment, hi ha eines per descobrir-ho. Però també és un llenguatge universal.
Poden també perjudicar?
Tots podem ser víctimes d’un mal ús, com el que fan els que pengen a les xarxes vídeos íntims de les seves exparelles per venjar-se. A més una imatge té moltes potencials lectures. Depèn del que vols interpretar d’acord amb la teva manera de veure el món.
M’atreveixo a afirmar sense gaires dubtes que la teva feina t’apassiona i, quan això succeeix, un acostuma a dedicar-li molt de temps, també de personal. Com has aconseguit compaginar aquest fet amb les teves relacions familiars i afectives?
Sempre que puc convido a la meva dona i a la meva filla que vinguin amb mi. Elles, més que ningú, saben el dur que és el meu ofici. Inclús a vegades s’alegren si no poden venir. No és gota fàcil. Si ho fos, no em pagarien.
Has recorregut diverses vegades el Món fent fotografies i el 2018 vares publicar “Los secretos de la fotografía de viajes”. Ens pots explicar només una de les coses que més t’hagi impactat o sorprès de tots els llocs on has estat?
La guerra de Bòsnia, que vaig tocar superficialment, fent un parell d’encàrrecs per El País Semanal, em va portar a una dimensió en que, per molt bon fotògraf que siguis, mai transmets la realitat que has viscut.
© Tino Soriano, Los secretos de la fotografía de viajes
© Tino Soriano, Los secretos de la fotografía de viajes
En algun moment has passat por, has estat en perill o has temut per la teva integritat física?
Sovint. Quan viatges sol pel món ets molt vulnerable i des d’accidents de trànsit fins a perill de mort real, perquè estàs treballant en un lloc perillós, tot va amb l’ofici de reporter. És fàcil desaparèixer en alguns països.
Com portes el fet de no poder viatjar?
És clar que he perdut uns reportatges meravellosos que tenia previstos per tot el món, però en la meva feina és important adaptar-te al que hi ha. M’he dedicat a escriure llibres i, amb aquesta excusa, he agafat millor un control del meu arxiu. Són tasques que sempre deixava per un altre moment, i en realitat són molt importants.
Actualment estàs treballant en algun projecte fotogràfic?
No, a part de continuar fent fotos de paisatge de l’estany de Banyoles. Pels reporters, que tothom vagi amb mascareta i no poder desplaçar-te, ha estat un gran tsunami. Molts no es refaran, com ha passat en altres professions o negocis. Caldrà començar de nou.
Expliques que acostumes a treballar amb un equip lleuger i petit, el qual et permet treballar amb comoditat i aproximar-te a la gent. També que ajustes la càmera al mode automàtic per guanyar rapidesa i agilitat. Alguna vegada utilitzes alguna altra metodologia o equip més gran: teleobjectius, trípode, etc.?
Sí, és clar. Si fotografio natura salvatge o, eventualment, paisatges. Si no, tiro endavant amb un angular de 35 mm quasi sempre, acompanyat d’un 24 i un 85 mm. Focals fixes quan puc.
En els reportatges, així com en la fotografia de carrer, es pot tenir l’actitud de “sortir a buscar” o la de “sortir a trobar”. En el teu cas, quina proporció hi ha de predeterminació o de preparació prèvia i quina d’improvisació?
En general surto a trobar perquè m’agrada que la realitat em sorprengui. Si surts a buscar, has de saber que vols, però sovint estàs influenciat pel que has vist que han fet altres.
En algun moment fas servir ràfegues de fotos per després triar-ne “la bona”?
Només quan busco una escombrada fotogràfica. T’assegura un fotograma correcte.
L’any passat vares publicar “Fotografia con una sonrisa”, un llibre que proposa dotar de personalitat a les imatges que fem d’allò que ens rodeja en el nostre entorn immediat i quotidià, familiar, d’amistats, etc. i a més a gaudir-ne de manera divertida. Així doncs no cal anar a la Índia o a Islàndia per fer bones fotos? Podem trobar l’excel•lència fotogràfica a les olles de la cuina de casa per exemple?
Els bons fotògrafs es fan a casa. Quan viatges, poses a la pràctica el que has après.
© Tino Soriano, Fotografía con una sonrisa
Quin consell li donaries a algú que se sent fotogràficament estancat?
Que compri un llibre docent… i que no es limiti a llegir, sinó també a posar en pràctica el que està aprenent. També els tallers fotogràfics que donen els experts i/o els viatges fotogràfics, t’ensenyen molt. Això sí, cal saber amb qui vas. Ara hi ha molta gent que practica la docència sense experiència. Però uns dies al costat d’un fotògraf de referència aporten anys d’aprenentatge.
A les teves conferències i xarxes socials transmets un gran compromís social, humanitari, fins i tot polític… Joan Guerrero diu que “Primer és la persona i després el fotògraf” i defensa que això a la llarga fa millor al fotògraf pel fet que sigui en aquest ordre. Opines el mateix?
I tant. Una foto és la suma del que som, no una combinació de coneixements tècnics, que són sovint els mateixos que apliquen les càmeres de trànsit. El fotògraf aporta l’ànima a la foto. I això va més enllà que un raw, un jpg o un software informàtic.
Un dels teus referents en fotografia és Alex Webb. Ens pot explicar quan i a on el vares conèixer, què et va captivar de la seva obra i com t’ha influenciat?
Vaig comprar alguns dels seus llibres per estudiar la seva mirada i després vaig anar com alumne a un taller que va donar a Sevilla.
L’any passat també vares publicar el teu llibre més paisatgístic “BanyoleSpeculum”, el qual aprofundeix en l’estany de Banyoles al llarg de gairebé 40 anys. Josep Pla deia que en allò local hi ha també tot allò que és Universal. L’estany ha estat el teu petit Món fotogràfic?
És el que deia abans, hem de fotografiar a casa nostra, en el meu cas, Banyoles. Aquest llibre ensenya a interpretar la llum, tal com jo mateix he après després de quatre dècades. Vaig voler fer un llibre que inspirés al lector per ser millor fotògraf, no per admirar al fotògraf.
En aquest llibre acompanyes les imatges d’uns petits poemes o haikus. La fotografia apunta directament a la nostra part més emocional. Penses que la combinació amb la poesia pot intensificar o complementar aquests sentiments?
Per descomptat, les bones fotografies són, en realitat, poesia.
© Tino Soriano, BanyoleSpeculum
© Tino Soriano, BanyoleSpeculum
Joan Fontcuberta afirma que som en una era postfotogràfica degut, en part, al pas de l’analògic al digital i a la massificació exponencial de les imatges per l’aparició dels smartphones, internet, l’ús de les xarxes socials, etc. Estàs d’acord en el fet que el concepte tradicional de fotografia ha mort ofegat per l’excés?
Al cent per cent. És complicat trobar bones fotos entre tant soroll digital.
El 2019 vares publicar “Ayúdame a mirar. La biblia del reportaje gráfico”, el teu únic llibre escrit i sense imatges, on expliques experiències i dónes tota mena de consells pràctics i detalls sobre com construir històries visuals, anant des de l’ètica, la venda o fins i tot passant pels aspectes legals del sector, entre molts d’altres temes. Diria que del llibre es desprèn un missatge d’alerta per a tots aquells que es vulguin dedicar al fotoperiodisme, advertint que aquest no serà un camí de roses. Li veus futur a aquesta professió?
Aquest llibre és un cant al fotoperiodisme, a la fotografia documental. Explica cóm ha evolucionat, en una mica més de mig segle, per prendre nota de cara al futur. La fotografia sempre ha evolucionat amb els temps. La professió ja no serà com l’he viscut jo, de la mateixa manera que abans escrivíem amb una ploma estilogràfica i ara ho fem amb un teclat. L’important és el contingut i aquest és el repte pel futur.
Quin consell donaries a un jove estudiant de fotografia?
Que ho complementi amb estudis de màrqueting, economia, idiomes i tecnologia multimèdia.
També et fas selfies? Què n’opines d’aquest fenomen?
Deixes el que és important a la teva esquena. Em recorda a les fotos d’abans “¡Qué salga el monumento!”. Jo m’estimo més gaudir, que no demostrar que he estat als llocs. Però és la meva opció, potser perquè sóc un fotògraf professional.
Tinc entès que estàs treballant en un nou llibre que tracta sobre el color. Què ens en pots avançar?
He estat quaranta anys, d’ençà que vaig començar a explicar la fotografia, pensant com explicar el color sense caure en els tòpics de la majoria de llibres, que diuen generalitats com ara, el vermell és la passió, però serveix ben poc per posar-ho a la pràctica. Veure’m que diuen els lectors. Jo n’estic satisfet del resultat. Està en la línia de “Ayúdame a mirar”, però amb moltes il•lustracions.
Què fas quan no fas fotos?
Escric, llegeixo, passejo per l’estany, escolto música i penso projectes que m’agradaria materialitzar amb la Olympus.
Per acabar: una novel·la?
Per mi, Cent anys de soledat.
I una pel·lícula?
Adoro el cinema clàssic neorealista. “Bienvenido Mr. Marshall” o “Plácido”, les dues de Berlanga, expliquen històries de persones que tenen una vida anònima. És el que m’agrada fotografiar…
Comentaris recents