Ja fa uns quants mesos vaig tenir la sort de visitar un lloc molt especial, un lloc ple de misteri, foscor, pols i runes, un lloc d’aquests al qual probablement mai no hagués gosat d’anar-hi sol.
Afortunadament em trobava acompanyat d’un grup de bons fotògrafs, als quals a més admiro.
Per a algú com jo, acostumat a sortir a disparar en soledat, va ser una experiència tan nova com especial. Vaig verificar que quan un comparteix una passió amb companys de viatge amb les mateixes inquietuds, l’experiència es torna sens dubte molt més gran i especial.
Cada un amb la seva mirada, cada un amb el seu mètode i el seu equip, però tots motivats al màxim, tot i el fred, el cansament i fins i tot de la gana (després de més de 7 hores seguides sense descans), i tot això sense esperar res a canvi, sense perseguir cap altre benefici que no fos el pur i senzill amor cap a la fotografia.
Es tractava d’un conjunt de vells edificis abandonats, antics habitatges, plens d’objectes, en definitiva d’un escenari ple de possibilitats fotogràfiques.
Resultava inevitable imaginar la vida dels seus antics ocupants i, en algunes de les estances, es podien trobar fins i tot velles fotografies familiars.
Un sentia una barreja d’entre fascinació i tristesa que el portava a especular sobre el perquè algú podia haver oblidat allà les fotografies dels seus éssers estimats. Potser simplement es tractava de persones grans que van abandonar aquest món deixant enrere les seves pertinences materials i tants records.
Tot això es barrejava amb aquella atmosfera castigada per la crueltat del pas del temps, sense escrúpols, l’erosió de la climatologia era palpable a les parets, en els mobles, així com la humitat, els fongs, etc.
Però sens dubte, el que per a mi feia que aquesll lloc fos tan especial era la forma en com la llum semblava estar lliurant una batalla per tal d’existir, per obrir-se camí entre la foscor i malgrat ella, en espais tancats, entre els vells objectes, a través de les escletxes, pels vidres trencats i polsosos de les lluernes…
Va ser aquella presència de la llum, tan dramàtica com digna, el que em va captivar des del primer moment.
Galeria d’imatges:
Comentaris recents