Aquesta fotografia va quedar en el segon lloc en l’edició de setembre de 2020 del Concurs social «LA MEVA MILLOR FOTOGRAFIA DE L’ESTIU» organitzat pels socis de Fotoclub Poblenou de Barcelona. Felicitar des d’aquí a la imatge amb la merescuda primera posició.

Vaig triar participar amb aquesta fotografia, feta al juliol al Delta de l’Ebre mitjançant una llarga exposició de 92 segons, el qual va captar el moviment dels núvols al cel i generar un efecte sedós a l’aigua, quedant la passarel·la com l’únic element estàtic.

D’aquesta imatge em van agradar diferents aspectes:

• L’asimetria de la línia forta generada per la passarel·la en contraposició amb la centralitat de l’horitzó.
• El fet que em transmetés múltiples sensacions a la vegada, algunes d’elles potser antagòniques entre sí com la serenitat vs la tristesa, o la pau interior vs la por al desconegut, etc.
• Finalment vaig optar pel blanc i negre, cosa que no acostumo a fer en les meves imatges de paisatge, per que em va semblar que es reforçaven algunes de les sensacions descrites anteriorment.

En aquesta ocasió la valoració qualitativa de les fotografies es va fer mitjançant la modalitat d’un jurat expert extern al Fotoclub Poblenou, de manera que totes les fotografies van ser sotmeses a anàlisi i valoració per tal d’oferir noves idees i suggeriments encaminades, de manera positiva, a millorar les fotografies.

Aquesta novetat em sembla un encert i una bona iniciativa, ja que garanteix la imparcialitat i la distància emocional necessàries per valorar d’una manera el més objectiva i justa possible les diferents imatges, independentment dels resultats obtinguts per la votació dels socis del Fotoclub Poblenou.

Dit això vull donar la meva opinió sobre el comentari que va obtenir la meva fotografia, amb el qual estic en desacord amb el fons, i que va ser el següent:

Alguns “gurus” de la fotografia diuen que “foto partida, foto avorrida”. S’hauria de corregir traient mar o cel, millor algun centímetre de mar. La passarel·la destaca molt sobre l’aigua de seda però, perquè la foto tingués més impacte, hauria d’aparèixer una petita figura preferiblement a l’esquerra, a un terç de la imatge. 

Essencialment, ambdues parts del comentari estan basats en el fet que en una imatge no es poden centrar els elements: no s’hauria de centrar l’horitzó i els elements s’haurien de disposar segons la famosa «regla dels terços». Una cosa amb el que jo no puc estar més en desacord ja que sóc dels que creu que no hi ha REGLES compositives com a tal, sinó disposicions agradables dels elements sense més.

La mal famosa «regla dels terços» sorgeix de les proporcions àuries, agradables a la vista de l’ésser humà, equilibrades i presents en la natura. No obstant això, ningú ha dit mai que centrar un element en determinades ocasions faci que la fotografia perdi impacte si no que, a vegades, és tot el contrari.

En aquest sentit, jo estic més en la línia del fotògraf José Benito Ruiz quan expressa la seva opinió sobre la inexistència de les mal anomenades regles de composició, entre elles la famosa «regla dels terços». Veure a partir del minut 12:25 de la classe Composició I del curs online «Un any de fotografia»:

Per tant, tampoc puc estar d’acord en el fet que hagi d’aparèixer una figura en el terç esquerre de la imatge. Per què en el terç esquerre? Potser això desequilibraria la imatge al deixar massa buit el costat dret… i si estic buscant equilibri i serenitat: per què no un element en el costat dret? …una roca o un ocell, per posar alguns exemples.

I per què no centrar una figura a la passarel·la? No dependria del tipus de subjecte, del moment o d’allò que es vulgui expressar? Puc estar d’acord amb que una figura podria afegir escala o misteri a l’escena, especialment tenint en compte el títol que vaig triar per a la imatge «El camí cap al destí» (efectivament, l’elecció del títol complementa i pot condicionar la percepció d’una imatge)… però, dit això, i si el meu objectiu era el de potenciar la fredor d’un paisatge desert deixant-lo inhabitat? Què passa si no vull mostrar l’escala del paisatge ni el de la passarel·la?

Així doncs, nego la major, i no comparteixo que es pugui afirmar per endavant el que falta o no falta en una imatge, així com tampoc assegurar per defecte que MAI es pot centrar l’horitzó ni un subjecte o que SEMPRE s’han de disposar els elements en els terços de la imatge.

La meva conclusió és que depèn de cada imatge, de cada situació i/o de la voluntat expressiva de cada autor.

Dit tot l’anterior celebro molt que hi hagi iniciatives i aportacions que condueixin al debat fotogràfic.