El denominat art urbà o street art ens porta cap a diverses conjectures, algunes d’elles no exemptes de certa polèmica. Habitualment es tracta d’una acció il·legal i una imposició unilateral realitzada en el paisatge urbà. No obstant això demostra també la voluntat de l’ésser humà d’expressar i compartir amb la societat una manifestació artística.
El que motiva aquesta expressió no sol buscar cap altre benefici que no sigui l’amor cap a l’art per l’art. La possibilitat d’una escassa durabilitat d’una obra de carrer no sembla suposar un desànim a la creació, per molt elevada que sigui la complexitat que requereixi la seva materialització.
En el moment en que s’estava preparant la publicació d’aquest projecte algunes de les obres de carrer aquí exposades van deixar d’existir com a tals. Així doncs, l’efímera durada d’aquest art, tot i que considerat per alguns com un vulgar acte vandàlic i contaminant, forma part també del canvi continu a què està exposat l’home i tot el que l’envolta.
La fotografia intervé en aquest cas com una eina documental que permet immortalitzar aquestes manifestacions abans que desapareguin per sempre, transformant una obra situada en un lloc geogràfic específic i dependent d’un suport físic en un element inamovible i global.
També aquí la fotografia fa que es produeixi la paradoxa: el suport digital immaterial serà més durador que el suport físic urbà.
El efímer esdevé permanent i el local en universal.
Es mostra aquí una selecció d’obres de Barcelona que per una o altra raó han cridat l’atenció del fotògraf. A més d’estar ubicades en aquesta ciutat, el denominador comú de totes elles és la presència d’un rostre, ja sigui de forma literal o simbòlica.
En algunes obres es pot distingir la signatura d’autors reconeguts com Akore o Rice, encara que també apareixen aquí les obres d’altres artistes.