El somni d’una nit de pluja

Es feia de nit i va començar a caure una pluja suau però constant. Jo mirava per la finestra com s’anava amarant la ciutat i la pluja va augmentar la seva intensitat. El paviment es va tornar espurnejant i es va omplir de brillantors, el vidre de la finestra ple de gotes inestables que reflectien llums canviants de semàfors i automòbils.

Quan finalment es va completament fosc em vaig quedar adormit, tot i que no d’una manera profunda. Recordo com els meus ulls no es van tancar del tot i d’alguna manera seguien contemplant l’escena. Es va apoderar de mi un estat de relaxació intens, un estat en què seguia conscient en meitat de la son.

En aquell moment el meu cos va sortir cap a l’exterior i es va fondre amb la pluja. Podia sentir com l’aigua es barrejava amb mi i amb tota la ciutat i també els seus habitants, penetrava a cada racó dels seus carrers i en tot allò que mullava. El meu ésser no tenia una mida específica, ja que era capaç de sentir tant l’enormitat del cel com la petitesa de les diminutes gotes de les superfícies.

Els reflexos em van parlar de nous mons, conceptes com temps o temor van deixar d’existir, la foscor es va convertir en quelcom reconfortant, familiar i la llum va cobrar una nova dimensió.