El Pont del Petroli es va construir perquè els antics petroliers poguessin descarregar els barrils de petroli cap a terra ferma sense que aquests grans vaixells quedessin encallats a la costa.
Quan aquest pont va quedar en desús i es va tractar de desmantellar, va ser la reivindicació ciutadana el que va permetre que se li donés un ús públic.
Paradoxalment una infraestructura associada a quelcom que va causar nombrosos desastres ecològics es va acabar convertint en una de les fites urbans més apreciades per científics, submarinistes i fotògrafs entre d’altres, quedant totalment integrat en el paisatge urbà i en la comunitat.
Les fites estàtiques, tant si són naturals o artificials, solen ser elements que atreuen la nostra atenció. Potser inconscientment tendim a relacionar-les per contraposició amb els fenòmens dinàmics i canviants que els envolten com les sortides i postes d’astres, el moviment de la mar, les tempestes o qualsevol altre succés meteorològic.
S’estableix així una relació entre dos mons, entre allò que pedura i allò que canvia, entre allò perible i allò immortal.
No obstant això aquesta percepció no és més que una il•lusió creada pel propi ésser humà que viu amb l’anhel de la transcendència i la immortalitat. Tot canvia i tot és perible, en realitat l’única cosa immutable és la mutabilitat.
Mitjançant diverses fotografies del pont, realitzades a diferents hores del dia i en diferents condicions meteorològiques, es mostra aquí un diàleg entre l’artificial i la natura, entre l’estàtic i el dinàmic, entre l’aparentment immortal i l’efímer, i en definitiva entre l’home i tots aquells interrogants que la seva espiritualitat li planteja.