Aquella roca semblava tenir vida pròpia i semblava conscient de la meva presencia a la platja.
Existeix una cala al nord de la illa de Menorca, anomenada Cala Pregonda, a la que només es pot accedir després de caminar aproximadament durant uns 40 minuts.
Sempre intento arribar al lloc de la foto una hora abans de la sortida del Sol, quan al cel es comencen a barrejar els blaus intensos amb malves i taronges. Això m’obligava, tenint en compte la banda de la illa on jo estava instal·lat, a llevar-me a les 4:00h de la matinada, a conduir de nit per estretes carreteres fins al lloc més proper de la cala on poder aparcar el cotxe i a caminar per la costa amb una llanterna durant una bona estona.
El moment previ a la sortida del Sol és una hora màgica en la qual progressivament el mar es va tornant d’un color platejat intens que reflecteix els colors i que fa que l’horitzó es fongui amb el mar i el cel. Es tracta d’un moment fantàstic per fotografiar roques emergents del mar, ja que sembla que els elements flotin en l’espai, i doten a la imatge d’una estètica d’ingravidesa molt atractiva.
De camí cap a Cala Pregonda, amb el Far de Cavallería al fons
Un dels avantatges de matinar tant és que les localitzacions acostumen a estar desertes de gent quan un hi arriba, especialment si són destins turístics (als turistes no els agrada matinar durant les vacances).
De manera que la completa soledat del lloc sumada a la qualitat de les primeres llums del dia creen un escenari perfecte i desitjat per tot bon fotògraf de paisatges. Són moments en els quals un deixaria la càmera a una banda i es quedaria simplement contemplant l’escena, si no fos perquè aquella llum màgica és també fugissera, dura només uns minuts i cal anar per feina.
Però en aquella cala alguna cosa era diferent.
A tots els trencs d’alba i a totes les localitzacions a un l’acostuma a envair una sensació plaent de serenitat i de pau interior generades pel moment i la bellesa del paisatge, però en aquella cala hi havia alguna cosa més.
Era una roca, una mena de monòlit aïllat al mar, que es troba al punt més llunyà de la cala. No era la primera vegada que la veia, ja l’havia vist abans en les imatges d’algun dels mestres de la fotografia que segueixo.
Però la seva presència en directe em va impressionar més del que m’esperava.
Tenia una mena de magnetisme, un poder atraient que s’anava fent més intens a mesura que m’hi anava acostant.
La roca de Cala Pregonda en una vista des de la platja
Era sorprenent, estrany i jo intentava trobar una explicació mínimament racional al per què d’aquella percepció.
Seria la morfologia singular de la roca lleugerament inquietant en forma de forca?… Seria que el meu subconscient l’estava associant al monòlit de “Space odyssey”?… Podia ser que tota fita en un paisatge generés una atracció estètica?… però aquella no era la primera vegada que jo fotografiava fites a la costa…
Aquella roca semblava tenir vida pròpia i semblava conscient de la meva presència, així que de sobte em va semblar que no estava sol en aquella cala.
Al començament fou una sensació de respecte, de lleuger temor inclús, i un calfred em va recórrer tota l’esquena posant-me per uns moments la pell de gallina.
El temps semblava haver-se aturat i jo estava confús.
La roca semblava conèixer-me bé, mirava dins meu amb intensitat i ho sabia tot de mi, era impossible amagar-ne res. M’obria, em reflectia com un mirall i em mostrava racons ocults del meu interior que ni tan sols jo mateix coneixia.
Mentrestant, jo intentava assimilar l’experiència i centrar-me a fer fotografies.
La roca des d’un altre punt de vista, on tots els elements semblen conduir cap al monòlit
Al cap d’una estona, la sensació inicial de temor va desaparèixer i de mica en mica va anar convertint-se en confiança, tornant la serenitat i la pau interior.
La roca i jo ens reconeixíem mútuament, sense paraules em va parlar de mi i em va semblar que en ella hi cabia tot: jo, tota la humanitat i tot l’Univers, en aquell moment vaig percebre com tots i tot som el mateix.
Aquella roca em va mostrar la Unitat de la qual tots venim i a la qual tots anem, un indret infinit, sense temps, on tot està bé, impossible de descriure racionalment.
Fou una experiència que vaig tenir la primera vegada que hi vaig anar i que es va repetir quan hi vaig tornar al cap de dos anys, tot i que la segona vegada no vaig sentir cap mena de temor.
Una gavina descansa sobre el punt més alt de la roca
La roca de Cala Pregonda just en l’instant abans de la sortida del Sol
