Vivim en una societat plena d’imatges digitals on la capacitat de generar-les s’ha tornat incomptable i incontrolable a nivell global.
Però per què fem fotografies? ¿Amb quina finalitat?
I per a qui les fem? … ¿Durant quant de temps les fem servir?
D’altra banda, quant de temps perduraran aquestes imatges? … ¿Som capaços de gestionar el nombre d’imatges que realitzem i farem?
Al realitzar fotografies d’una manera compulsiva, especialment en els períodes de vacances, oci, viatges, etc. se sol intentar satisfer el desig de mostrar als altres la nostra satisfacció o suposada felicitat per estar vivint una determinada situació en un determinat lloc.
No obstant això se sol destinar més temps a crear aquestes escenes i en tractar de demostrar la seva veracitat que a viure el moment i la situació mateixa. Per tant, la vivència d’allò amb el que fotografiem queda en un segon pla i la nostra preocupació principal passa a ser la interacció i les reaccions que generen les nostres imatges.
Així doncs el “aquí i ara” es converteix en un “allà i llavors”. La vivència del moment present es redueix a segons i passa a ser ocupat per una situació passada que ja no existeix més que en la nostra pantalla digital i en les interaccions de les xarxes socials.
D’alguna manera estaríem reproduint la mateixa actitud que la de presumir d’un nou cotxe, un gran xalet o un nou telèfon. És a dir, de la mateixa manera que si ho féssim amb una possessió material però mitjançant un procediment digital.
La diferència principal és que, mentre a assolir determinats béns es pot trigar anys, a més de comportar esforç, per mostrar-nos en aquell lloc o en aquella situació no hi ha tanta dificultat, és una acció gratuïta i a més extremadament veloç. Es crea així una addicció a un acte efímer amb una actitud insaciable, tractant de mantenir de forma permanent una vida virtual idealitzada.
No obstant això en les dues situacions s’intenta en và trobar la felicitat fora de nosaltres mateixos per mitjà de l’aprovació, l’admiració o l’enveja dels altres. L’ego dicta en gran mesura la conducta i el moment present s’esvaeix.